Edicions anteriors > 2020

El plaer d’escriure

Poques coses resulten tan excitants i angoixants alhora com enfrontar-se a un full en blanc. Hi ha dies que les paraules brollen de manera fluida, però n’hi ha uns altres que no et sents capaç d’esbossar dues o tres línies que et redimisquen de l’esterilitat creadora que et tenalla, dues o tres línies que es multipliquen fi ns a formar paràgrafs, paràgrafs que es convertisquen en capítols… De vegades, no pots escriure ni un sol mot. Aleshores cerques una espurna i repasses les idees que et bullen al cervell. Pressents que poden créixer i prendre solidesa; només has de nodrir-les amb generoses dosis de lectura. A més, és clar, has de recuperar la seguretat, ignorar les pors, treballar disciplinadament i obrir la ment de bat a bat. Tan bon punt la pressió que t’has creat s’esvaeix, el cos sembla amarar-se de l’energia imprescindible per omplir fulls i fulls, lliure del vertigen que genera sentir-se incapaç d’inventar res, quedar-se en silenci. La punta metàl·lica del bolígraf frega el paper en blanc i executa una cal·ligrafi a basta i inintel·ligible. Tanmateix, procures no escriure de forma desbridada, triar substantius i adjectius precisos; cal que l’exactitud dels termes evoque imatges nítides i penetrants que es queden gravades en la memòria. Intentes emprar un llenguatge rigorós capaç d’expressar tots els matisos del pensament i maldes per defugir les descripcions aproximatives, superfi cials i desacurades que evidencien la incompetència de l’autor per transmetre el que desitja. Anotes les idees que t’ajudaran a acabar de construir els protagonistes, unes quantes pinzellades que revelen les Anna Moner Escriptora i artista plàstica. característiques essencials del seu caràcter. Les paraules exorcitzen els dimonis interns, forgen personatges complexos, plens de matisos, que mostren les vulnerabilitats de l’ésser humà. Et concentres en el treball; els avanços t’empenten a continuar amb el projecte dia rere dia. L’escriptura és un plaer privat que gaudeixes amb golafreria, una dolça addicció que t’ofereix estones de felicitat, d’obstinació i d’incertesa a parts iguals. Una droga hipnòtica que t’indueix a atrapar la textura del temps, a provar d’aturar la velocitat dels esdeveniments i preservar-los de l’oblit amb el poder dels mots ben trenats, a mantindre en alerta els sentits i a percebre amb nitidesa els canvis de consciència. El procés creatiu, meticulós i estricte, et permet bastir mons paral·lels als quals accedir sempre que et vinga de gust. Només calen una dotzena de línies acceptables al final de la jornada perquè es dissipen les pors que t’assetgen sense treva i t’atrape una mena d’embriaguesa, una barreja de neguit físic i follia creadora, que t’incita a no claudicar. Com va dir Virginia Woolf: “Escriure, escriure i escriure; és la sensació més feliç del món!”.

Anna Moner

Escriptora i artista plàstica