Edicions anteriors > 2018

El premi literari de Montserrat és l’inici de l’inici

Amb els premis literaris passa un poc com amb els gelats Baskin-Robbins, la marca nord-americana que fa gala de tindre una carta amb trenta-un sabors, hi ha per a tots els gustos, grats i desgrats, que en el món de les lletres es conrea un poc de tot. Açò és diversitat en tota regla, si és que hi ha regla. Trobem de narrativa llarga i més llarga, de breu i més breu, de mini i de micro, fins i tot tenim concursos de microgrames al més pur estil Robert Walser. Tenim premis de poesia i d’assaig, de teatre i de memorialística. Tenim convocatòries per a adults, joves, petits, grans i més grans, iaios i iaies, i inclús només per a dones. Si entrem amb les temàtiques, la qüestió es multiplica i estaríem fent llistes fins passat demà o més enrere, fins que el Leviatan òbriga la boca i ens engolisca a tots d’un glop per lletraferits, cosa que podria passar. Ja ho crec que podria.
Es parla molt de premis – Everybody’s talking at me, com cantava Nilsson-. Es parla dins i fora, bé, mal i regular. Converses amb trellat i xerrameques sense. Són clàssiques les picabaralles dels guanyadors i candidats, dels organitzadors i els no organitzadors, dels mitjans de comunicació, de les institucions i les editorials. Fins i tot, algú diu que se’n parla massa, que n’hi ha massa de premis, clar. Però, ¿què és massa? ¿Són massa els trenta-un sabors dels Baskin-Robbins?
Malgrat les enraonies, n’escoltem molt poques que alcen la veu per a parlar del que té de positiu participar en un certamen. És estrany sentir defensar la idea que per a un autor o autora, sobretot si comença, un premi és una porta oberta al futur, un posar en valor el que fins eixe moment era desconegut i invisible. Ningú diu tampoc que presentar-se a un premi és trencar la solitud de l’escriptura, aniquilar el pudor per a obrir una finestra d’oportunitats. És començar a escalar la muntanya del reconeixement públic, la possibilitat de connectar-se amb l’altre, amb el lector, i alliberar el que només havia estat segrestat a l’amagatall íntim. ¿Quants i quants escriptors han començant amb un taller d’escriptura i han acabat presentant-se i guanyant un premi literari? Per a moltes i molts un premi literari com aquest de Montserrat és l’inici de l’inici, once upon a time, l’això era i no era amb el que comencen els contes tradicionals, amb el que engeguen les històries, perquè amb un premi sempre arranca una història, metaliterària o no, però una història.
Però canviem de part, perquè als premis n’hi ha al menys dues o tres. Creuen el riu i anem a l’altra vora, a la part de la terra ignota que habiten els organitzadors, eixa mena de Terra Mitjana del Senyor dels Anells, on viuen els ainurs i els trolls. Per a un organitzador un premi és una aposta per la creativitat, per la participació ciutadana mitjançant la literatura. Qui vol apostar per la creativitat, ha d’apostar pels certàmens literaris. Els ajuntament han d’apostar per la creativitat, han de potenciar-la des de la igualtat d’oportunitats. Açò és cultura. Açò és arriscar i guanyar per la competitivitat, pel desenvolupament. Açò és obrir portes, iniciar carreres i inclinar-se per la qualitat, i en qüestions de qualitat cultural mai és massa.
Un llibre com aquest amb les obres guanyadores del Certamen Literari de Montserrat no sols és la prova fefaent d’un municipi que aposta per la cultura, sinò l’evidència d’un panorama literari plural. Veus diverses d’una Terra Mitjana amb trenta-un sabors on mai res és massa, perquè mai és massa per a la literatura. Ara passeu la plana i comenceu el primer relat. Que cap troll us destorbe.
Quin altre camí podeu desitjar més bon que aquest?, va dir Àragon…

Manolo Gil

Soci director d’Altriam i Vincle Editorial.
Periodista i editor.