Edicions anteriors > 2024

La creativitat… manté la ment ocupada

El que vostés llegiran i jo contaré s’haurà de jutjar si d’una història o no va a tractar.
L’última llum del dia m’acompanyava quan, després de molts anys, em vaig atrevir a posar-me davant d’ella. Tot era hesitació, tal vegada por. No entenia el perquè d’aquella situació si estava fart de veure’n una quantitat milanta. Perillava la meua creativitat i el deixar de ser el que jo era, una persona ràpida, eixerida, enginyosa. Tot el món amb qui parlava em deia meravelles d’ella: àgil, productiva, encantadora.
On es quedaria la meua consciència si la utilitzava? Estaria fent trampa realment? On estava la gràcia en presentar-me a un concurs de literatura si en realitat no era jo l’escriptor? Tant sols presentaria el resultat de la interacció amb una màquina.
Bategava el meu cor amb força, el meu dit s’apropava al teclat quan, de sobte, em va sonar el telèfon. Em vaig quedar peix, no em podia creure tot allò que estava veient. Imatge darrere d’imatge, vídeos, àudios. Es repetia la història de fa 50 anys, per quin motiu a les persones ens costa tant aprendre?
La meua ment viatjà ràpid per tots aquells pobles, no podia de cap de les maneres posar-me en la situació de ninguna d’aquelles persones que, en qüestió de minuts, ho havien perdut tot, no els quedava res. Quan, de sobte, una anamnesi platònica invadí els meus records.
Es tractava del meu avi, tots dos assentats a la fresca del carrer, jo menudet i ell viscut, on no parava de contar-me històries, batalletes i rondalles. Vaig transportar aquest record als carrers de la Ribera, on milers de persones estarien assentades juntes, amb por i pocs queviures. De quina manera podrien aquestes persones evadir-se la realitat? Assaborint les paraules de les persones majors, escoltant apòlegs, romanços i contalles, l’arma més poderosa que posseeix la humanitat: les paraules. Aquestes meravelloses lletres lligades amb traça poden evadir-te de qualsevol situació i el boca-orella manté viva la memòria de milers de persones.
La veritat siga dita, aquella nit vaig apagar l’ordinador, no anava a deixar que la IA s’apoderara de la meua imaginació, vaig optar per continuar amb el llegat més potent que tenim: la creativitat. Vaig agafar paper i em vaig disposar a escriure aquestes línies per tal d’escriure aquella història que presentaria al certamen.
Al cap em venia tota la literatura interioritzada i compilada, i vaig haver de posar- li ordre. Estructurar les idees, escriure una transcendent introducció, que quedara clar qui parla, però no tant què volia dir. He de fer un joc arcà. Alguna descripció tant dels personatges com del context i, per descomptat, un tuacte. Quan hi ha un problema la ment necessita donar-li resposta, és una cosa innata en les persones. La següent part seria el desenvolupament: amb poques línies complicat però no impossible i, amb moltes, més facilitat per a fer evolucionar la història.
Per fi arribava a la part més divertida, el final, obert? Tancat? Donar peu a interpretació personal? Deixar distints finals per a escollir com acaba? Ornamentar el vocabulari una vegada estiga acabada és bona opció. Però massa pot ser farragós inclòs un tant babèlic.
Bo, ja està acabat, una llàgrima em cau de l’ull, és la meua primera vegada. Em dispose a anar a la Casa de la Cultura el dia del dictamen final. Estaria la meua obra escollida entre les guanyadores? La cosa anava més enllà, havia contribuït a ampliar la literatura el meu gra d’arena per a poder contar històries que passen de boca-orella! Que el meu escrit passe de mà en mà per tots els carrers.
És per això, i no hem queda res més que afegir a aquesta història, que la creació i el manteniment dels premis literaris de la ciutat de Montserrat contribueix i contribuirà a deixar la porta oberta per a mantenir la ment ocupada, com ho ha estat la meua, i poder contar històries a pares, mares, fills, filles, netes i nets perquè ens farà falta molta lectura per tal de suportar tanta realitat.

Ivan Viadel Morant
Escriptor